A la memòria de la nostra mestra estimada, Rosa Victòria Gras i Perfontan.
- La por alimenta la por - digué l'amic abans de confessar: La lluna aquella matinada a la terrassa em va fer entrar en pànic.
- La lluna fa pànic -digué misteriosa la Senyora.
El dinar va venint.
Els gots s'omplen de vi,
els plats sucosos acompanyen l'escuma d'absència
que van deixant les paraules, un cop expulsades
del temple de la boca.
La Senyora té els cabells vermells de les muntanyes sagrades
i els ulls blaus de la mar brava que s'amaga
a la memòria del dolor.
- Us escolto parlar i penso... Deixeu passar el temps -diu la Senyora
i les seves paraules romanen a l'ambient.
Deixeu... passar... el... temps...
Com un mantra sànscrit dels que la Senyora estudia.
Deixeu passar el temps.
L'única cosa que importa és el temps.
L'única cosa que passa és el temps.
L'única cosa que existeix i no existeix és el temps.
Deixeu... passar... el... temps...
El crepuscle del llop s'acosta
per
morir a la nit.
Potser és hora d'aturar-se al marge del no res
i dir-li adéu a l'animal de la por.
- Deixeu passar el temps -acaba de dir la Senyora, com aquell dia.
Ara mateix l'he sentida.
Ara que comença un nou matí
i el temps encara queda,
com si fos etern,
i jo,
una protagonista invencible.
